5 CIMS 5 HORITZONS… 5 “HEROIS”

Són les 05:30 del matí i estic davant de la porta del cole, amb el cotxe en marxa… Estic esperant el Marc, que arriba puntualíssim i el Robert que ho fa uns minuts més tard. S’ha aixecat un vent fredot que desitgem no perduri… Agafem el cotxe i cap al poble del Montseny… Arribem a les 06:15. Encara ens queden ¾ d’hora. Ja hi ha una certa expectació. Gent fa cua per obtenir les acreditacions, la camiseta i una bossa amb molts de papers… També hi ha una coca exquisita de fabricació cassolana que entra bastant bé. Truquem a Glory i Òscar que ens diuen que ja hi són allà. De seguida ens trobem, fem les presentacions i ens alegrem els uns amb els altres d’havere-nos congregat per a aquesta fita (que encara no som ben conscients del que serà). En “Josep” amb un megafon ens explica per sobre la caminada (o cursa pels que estan més bojos) i entre broma i broma ens anem endinsant en la consciència de l’aventura. Tot sembla molt familiar i distés, excepte aquell que només porta una ronyonera i sembla que estigui preparat per sortir a la veu de “ja”!!! Fem un compte enrere tots a l’hora: “5… 4… 3… 2… 1…” I comença la caminada (alguns surten corrent). Robert i Marc deseguida agafen la directa. La resta de l’equip comencem junts la pujadeta… Uffff… Són uns 7 quilòmetres de pujada per superar 1400 metres de desnivell. Enmig hem tingut un control a on hem pogut veure aigua i menjar xocolata. Allà en ha deixat definitivament en Robert que se’l veu fort i amb ganes de fer un bon temps… I així serà (tot i que hauríem de saber com ha estat de fiblades els dos darrers dies). Marc i jo seguim junts i Glòria i Òscar ens segueixen una mica més enllà. La darrera vegada que ens veiem serà al Turó de l’Home, el primer dels 5 cims que farem uns darrere dels altres. Quina pujada, mare meua! Però a tot s’arriba. Després de donar el millor de nosaltres mateixos, i d’un avituallament amb sucs, plàtans i taronges, coronem el Turó, 1712 metres. Hem fet uns 1300 metres de desnivell en un parell d’hores… Encara ens queda molt i molt. Fem les fotos de rigor i marxem. Ens creuem amb Glòria i Oscar que van bastant bé, al seu pas. Tota la carena i fem el segon cim: Les Agudes amb 1703 metres. Fàcil… Jo m’haig d’esparadrapar un peu al que m’ha sortit una butllofa que m’acompanyara ja tot el camí, però que suporto bastant bé gràcies a l’esparadrap. Quina baixadeta fins a Sant Marçal. Diabòlica. Molt bonic l’indret de faigs, però molt traidor. A la cruïlla de Sant Marçal tenim un bon tiberi: sandwichs de formatge i pernil, taronges, plàtans, aigua a raig… Aprofitem 10 minuts de descans. Jo, personalment em sento prou fort. Crec que els altres també. Robert ha degut de passar fa ja quasi una hora… La pujada al Matagalls es fa duríssima… Marc té problemes en un genoll. Va parant, però continua. Jo arribo una miqueta abans al Matagalls, 1697 metres. Semblen les Rambles de tanta gent que hi ha. No estem encara a la meitat, portem 17,5 quilòmetres i sembla que portem un munt de temps caminant. En realitat estem al voltant de les 12. Unes gominoles ens alegren el camí. Marc sembla que s’ha recuperat i baixem a bon pas el Matagalls per l’altra part. Deunido quina baixadeta en alguns punts. Arribem a Collformic. Estàvem avisats i savíem que allà no trobaríem l’avituallament sinó més amunt. Comencem el Pla de la Calma, que no és tant pla. Sort que de seguida trobem l’avituallament de menjar. Un entrepà de botifarreta si que cau, taronges, plàtans, xocolata (desfeta per el calor) i molta aigua. Ens aturem una miqueta més. Fem unes trucadetes… Sempre va bé una mica d’ànims de gent que està pensant en nosaltres. La part més dura del camí, per mi, encara està per començar… El Pla de la Calma se’m fa costerut i pesat. Parlant amb en Marc, el camí es fa més lleuger, però la caloreta i el no conéixer el camí o a on hem d’arribar em mata una miqueta. Tenim un moment de dubte en una cruïlla, però encertem. Un cop deixat el GR del Pla, ens endinsem en un camí que ens portarà els cims que encara hem de fer. Suí i Samont. És la part més agrest i més demolidora de tot el trajecte, segurament també perquè els quilòmetres ja comencem a passar factura als nostres cossos. Això afegit que no hi ha més avituallaments, també ens trenca una miqueta. Sí que és bonic, però cansats com estem tot ens sembla més negre. Les pujades “inútils”, les baixades per torrenteres amb pedres punxegudes, els arbustos i les plantes que ens martiritzen, i tot un etcètera de punts negres que veiem pel cansament. El cert és que pugem al Suí i al Samont que són el 4t i 5è cims i darrers… Al Samont aconseguim parlar per telèfon amb Glòria i Òscar. Estan arribant al Sui… Estem ben aprop. Encara no ho sabem , però el Robert ja ha arribat a la meta… El noi de l’organització ens diu ben clarament que hi ha un quilòmetre i mig de baixada infernal i després un camí que baixa fins al fons de la vall, uns 8 quilòmetres. I finalment una pujada dureta d’uns dos quilòmetres. Sort que estàvem avistats. I baixant del Samont, aconseguim maleir tot el maleïble… Haig d’aturar-me a posar-me bé l’esparadrap de la butllofa del peu, que em torna a martiritzar. Sort que baixem parlant de mil i un assumptes i així el camí es porta millor… Quan ja hem criticat tota l’organització, a propis i estranys… Miracle! Un punt d’avituallament!!! Aigua i xocolata. Suficient per reanimar-nos. Hem reviscolat de cop. Hem oblidat com portem els músculs de les cames, i els peus. Però quan estem a un quilòmetre d’arribar, perdem les fites… No sabem a on ni quan… Seguim caminant perquè intuïm que arribarem a la carretera… I així és. No sé si per les ànsies d’arribar o el mal humor de l’equivocació, fem els tres quilòmetres de més en un suspir… Arribem i les males cares es tornen somriures quan a l’entrada els nois i noies de l’organització i el Robert entre altres ens aplaudeixen… Ens sentim herois!!! Diploma, cervesseta, entrepà, fora bambes, estiraments i a esperar que arribin Glòria i Òscar… Ho fan una hora més tard, entre aplaudiments també. És molt emocionant… Hem estat herois durant 9, 11 o 12 hores!!! Només acabar estem cansats i amb ganes de dutxa i agafar el llit… Però demà passat segurament que en rememorar la caminada, tindrem ganes de tornar-la a fer el proper any!!