Duatló de Núria

Intent de crònica de la duatló de Núria, o com camuflar l'agonia d'activitat física.

Saltant-nos la prèvia de dissabte, consistent en el muntatge de les bicis al cotxe, un grapat de gags que ens feien plorar de riure al cotxe, fred extrem a Queralbs, ibuprofenos al cos, un sopar mescla de macarrons amb salmó i pa de poble amb llonganissa i una nit sense dormir una merda de nervis i malestar, arribem a les 6 del matí de diumenge. És el dia.

Segueix el fred extrem i Brutens i jo ens trobem esmorzant iogurt amb alpiste-muesli en un cotxe amb les finestres entelades. El fred ens boteix els dits quan muntem les bicis (u sea, les munta el Toni i jo miro) i els seients estan mullats de la rosada matinal. vora les 7'30 comencem la pujada fins la sortida i intueixo com m'anirà l'ascenció bicicletada: tothom m'avança a gran velocitat i jo amb prou feines faig anar el desenvolupament.

A la sortida tot son nervis i excitació, les nostres respectives ens animen engrescades, fent-nos sentir els duatletes més afortunats de tota la cursa i m'adono que sóc l'únic amb roba Decathlon (i un mallot dels anys 50-60, true story!). L'important son les cames, em dic, però la veritat em dóna una bufa pocs minuts després del trabucassu de sortida. Me les apanyo durant el tram asfaltat, cosa de 20 minuts, però quan arriben la pista de terra i els rocs comença el patiment i ja no hi ha pista d'en Brutens, un coet amb pedals. Cada pedalada es converteix aleshores en una agonia, el cul em bota, les cuixes se m'inflen com mai i cap combinació de marxes m'acaba d'acomodar. No puc parar. Intento seguir cada roda que se'm posa davant però totes se m'escapen, cada tram de dos metres sense un còdol és una petita victòria, amb prou feines em puc aixecar de la bici. No puc posar peu a terra. Si no dic "joder" 20 vegades, no ho dic cap, m'acabo el bidó d'aigua, el buf està ple de suor/alè condensat pel fred/moc. No puc parar. Penso "per què cony m'apunto a una bicicletada així si mai he fet una ruta de nivell mig?". Mai havia tingut tantes ganes de caminar, ho juro. la bici no està feta per a mi. Hora i 24 de patiment.

La transició em dóna una mala noticia: m'han trobat un dels pals. Puta merdíssima. Començo lleuger, avançant els darrers que m'havien passat en bici, però al quart d'hora se m'enrampen els quadriceps mala cosa. Pedres immòbils, tal qual. Al fons, sembla que a prop però no, en Toni, al seu ritme. Pensava que els pendents eren el meu fort, però el Puigmal és un cop de puny a qualsevol tipus d'autoestima atlètica. Per primera vegada en molt de temps, he de parar a descansar, a estirar. Em prenc mig minut a cada vegada, les ànsies vencen el dolor, quan abans acabi aquesta pujada millor. Em beuré mig litre d'aquarius al cim. m'avança una dona com si fos un isard, altres no tan espectaculars però a molt bon ritme, i això que els més forts em deuen haver superat ja en bici. Penya ultraforta al meu costat, una cosa bàrbara, seriously. Al cim, en Toni m'explica que ha plorat d'emoció. Bufa el vent en plan bèstia, se'ns glacen els dits i ens regalem uns segons per gaudir d'un fons serrat tot blanc. Hora i mitja més, aproximadament.

La baixada és un trencacames notable, molt complicada de mesurar quant a velocitat perquè si vas frenant pateixen els genolls i si t'embales es disparen les pulsacions. El paissatge i la companyia del Toni alleugereixen la trotada, núria ens retorna les forces, estirem, ens alimentem i hidratem i, després d'una altra tunda més de 5 km subeybaja, tornem a la transició. Total caminat, més de tres hores.

A la baixada, comencem junts però Mr.Roc em deixa enrere al primer gir i al segon ja el perdo de vista. Segons els parcials és un dels 120 millors en el descens, això ho diu tot. jo començo amb por, amb el fre apretat tota l'estona, però vaig confiant-me i acabo frenant a l'últim moment, arriscant més però tensant tot el cos del pànic que em produeix la velocitat que agafo. La meta apareix de sobte, quan ja estava més enxufat a l'asfalt. No em dóna temps de gaudir-la, ja ho faré després. Finalment, tanco amb un parell de minuts per sota de les cinc hores. Ja està, ha costat però sóc un duatleta. Estic content però massa cansat.

Conclusió: Ni marató ni òsties, no havia patit tant com a les 3 primeres hores d'aquesta cursa i la bici és una tortura, però el tram a peu és una delicia, córrer, saltar i caminar pels Pirineus dóna una sensació de llibertat incomparable i donar-te la llicència de mirar enrere o aturar-te quan estas corrent/pedalant per mirar el que t'envolta no es paga amb diners. Males sensacions físiques, cal dir-ho, però gran cursa.

Epíleg: A les 2 hores d'haver acabat em va agafar febrada i vaig haver de demanar gayocamamilla al bar i no menjar, símproma inequívoc d'algun tipus de malaltia.

L'any vinent hi anem tots?

Pau